Els mètodes inclouen principalment connexió permanent, connexió d'emergència i connexió activa.
1. Connexió permanent de fibra òptica (també anomenada hot melt)
Aquesta connexió consisteix a utilitzar el mètode de descàrrega elèctrica per fondre el punt de connexió de les dues fibres i connectar-les entre elles. S'utilitza generalment en connexió de llarga distància, connexió fixa permanent o semipermanent. La seva característica principal és que l'atenuació de la connexió és la més baixa entre tots els mètodes de connexió, amb un valor típic de 0.01~0,03 dB/punt. Tanmateix, quan es connecta, cal que funcionin equips especials (màquina de fusió) i professionals, i el punt de connexió també s'ha de protegir amb un contenidor especial.
2. Connexió d'emergència (també anomenada fusió en fred)
La connexió d'emergència utilitza principalment mètodes mecànics i químics per fixar i unir les dues fibres òptiques. La característica principal d'aquest mètode és que la connexió és ràpida i fiable, i l'atenuació típica de la connexió és de {{0}},1~0,3dB/punt. Tanmateix, l'ús a llarg termini del punt de connexió serà inestable i l'atenuació augmentarà molt, de manera que només es pot utilitzar per a ús d'emergència en poc temps.
3. Connexions actives
Les connexions actives són un mètode per connectar llocs a llocs o llocs a cables de fibra òptica mitjançant diversos dispositius de connexió de fibra òptica (endolls i receptacles). Aquest mètode és flexible, senzill, còmode i fiable, i s'utilitza principalment en el cablejat de la xarxa informàtica dels edificis. La seva atenuació típica és d'1 dB/connector.